Disseté dia: De Monte do Gozo a Santiago de Compostela

Avui tenia previst dormir fins que el cos em digues prou i anar ben descansat a fer les paus amb el clero però, a les 6 del matí, el peregrí més matiner a anat a dutxar-se deixant-se el mòbil amb la alarma sonant cada 10 minuts. Càgum!! Bé, aprofito per esmorzar tranquil·lament a la cuina amb l'Alexandre, un home de Santa Perpetua que porta dos dies a l'alberg perquè ja té el bitllet reservat de fa dies i ha arribat abans de temps, així que el principi del dia s'arregla una mica, parlant de les experiències que respectivament em tingut. Preparo la Jaca i clar, baixar amb la bici és un moment. Fins i tot avanço el peregrí matiner així que arribo a la catedral que encara està tancada.

Com els hobbits, em foto un segon bon esmorzar i em dirigeixo a l'oficina de informació del peregrí, on despatxen les composteles com si fos un Pan`s & Company. A peu, en bici o en cavall...? El francès, el del nord, el primitiu...? Motius religiosos, espirituals o esportius...? Agafo la meva compostela-combi-superplus i me'n vaig cap a la catedral. Faig cua per abraçar l'apòstol sense gaire il·lusió; la burocràcia té aquestes coses. Quan em toca li dono gràcies per arribar a Santiago sense haver punxat. Al costat, d'amagatotis, hi deixo el paquet de tabac. I per tercer li demano un desig (no material) que no us explicaré perquè sinó no es compleixen. Per què si us hagués dit que no havia punxat ho hauria fet el mateix dia, però en canvi els desitjos no es poden dir perquè sinó no es compleixen? Ja està. I ara? Surto per l'altra porta i vaig a veure les restes de'n Santiago que queden just a sota. De lluny i a saber si ho son... A més no s'hi poden fer fotos. Voltant per la catedral i hi veig una estàtua que em recorda que hauria de començar a pensar en tornar a casa.

Després de 17 dies en bicicleta, de no dormir mai al mateix llit, ja en tinc ganes. Faig una volta pel centre buscant connexió i passo una altra vegada per la catedral, ara ja amb més moviment.

Buscant per companyies barates trobo un vol per a vespre, així que hauré de pensar que faig amb la Jaca. Per cinquanta euros la puc enviar, amb alforges i tot, a través de una companyia de missatgeria. Com que gairebé és migdia i queda poc temps, aprofito per seure en una terrassa a menjar una mica d'empanada gallega, regada amb un Ribeira Sacra que m'havien recomanat en Nico i en Ramón. S'acaba el viatge i, abans de dirigir-me cap a l'aeroport, passejo sol sense la meva companya, la Jaca, pels raconets d'aquesta ciutat preparada per al peregrino. Penso en que m'ha aportat aquest viatge; racons, personatges, inclemències del temps, situacions estranyes i divertides, moments màgics... però espiritualment, la veritat, encara no ho sé. Deixeu-me que ho paeixi i d'aquí uns dies us ho dic. Gràcies per seguir el meu camí i animar-me amb els vostres comentaris. Als moments de feblesa, perquè n'he tingut uns quants, m'han anat molt bé. I us dic per última vegada bona nit, peregrins... Que tingueu un bon camí...

Setzé dia: De Melide a Monte do Gozo

Em llevo a l'hora del peregrí, sense fer soroll per que la gent a aquestes alçades ja està molt cansada i encara dorm. Miro per la finestra i plou. Ixo e Galiza!! A la cuina m'esperen dues jubilades angleses molt simpàtiques que em pregunten d'on soc. De Barcelona, els hi dic per no entrar en detalls, més que res perquè jo no tinc ni idea d'anglès i menys a aquesta hora. Contentes em diuen que abans de començar el seu camí hi van passar cinc dies i que els hi va agradar molt. Que quan acabin hi tornaran uns dies abans de anar cap a casa. Que els hi sorprenia que de un lloc tant petit com Catalunya en sortissin tants artistes; Gaudí, Dalí..... Cuní, hi vaig afegir jo. Els hi vaig dir que era un artista de la informació. Morning . yes – Morning . no. Veig que no el coneixien i, com que la comunicació no era gaire fluida, ho vaig deixar estar. Em rento la cara, preparo la Jaca i, com que ja no plou, començo a pedalar. Fa dies, més o menys des de la Cruz de Hierro, que m'acompanya el moquillo. Es molt cansat fer esport amb mocs, no respires bé. Però avui, sortint de Melide, creuo uns boscos de eucaliptus impressionants que em destapen el nas de cop.

Amb la pluja sents les olors que pugen del terra, baixen dels arbres i com t'abracen les de les herbes, fins que arribes a algun pobles que, amb els seus estables de vaques, t'aixafen la festa de les olors. Les pujades, enfangades per la pluja de la nit, son dures. Els rierols van plens i no els pots passar feliçment com fins ara.

I quan ve una baixada s'ha de aprofitar, encara que acabi amb la cara tacada del que vull pensar que és fang. Això si no et trobes algunes peregrines que et fan reduir la marxa al seu pas.

Sort que el seu peregrinatge s'acabava al prat que hi havia uns quants metres més endavant. Passo per caminets i raconets de somni que em fan viure la Galícia més autèntica.

Hórreos per tot arreu però no pots parar-te a fer fotos a tots els que et trobes.

Fins que unes altres peregrines, aquestes més simpàtiques, que em tornen a fer reduir la marxa.

Bon camino!! Cansat però content d'aquesta jornada de salvapantalles arribo a O Monte do Gozo, un complex de albergs preparats pel Xacobeo que trenquen la imatge rural del camí d'avui. Els serveis, però, son immillorables. Aquí conec en Nico i en Ramón; dos gallecs que fa una setmana que pedalen amb tota una colla i que, encara que tenen lloc per a dormir a Santiago, s'estimen més fer nit al complex (son ben estranys aquests gallecs). Ells baixen a fer un mos a la ciutat i em conviden a fer-ho amb ells. Jo, la veritat, no estic gaire per a gaites i agraït els hi dic que em quedo. Demà potser... Bona nit, peregrins... només em queden 4 quilòmetres i mig per quedar lliure de pecats.