Disseté dia: De Monte do Gozo a Santiago de Compostela

Avui tenia previst dormir fins que el cos em digues prou i anar ben descansat a fer les paus amb el clero però, a les 6 del matí, el peregrí més matiner a anat a dutxar-se deixant-se el mòbil amb la alarma sonant cada 10 minuts. Càgum!! Bé, aprofito per esmorzar tranquil·lament a la cuina amb l'Alexandre, un home de Santa Perpetua que porta dos dies a l'alberg perquè ja té el bitllet reservat de fa dies i ha arribat abans de temps, així que el principi del dia s'arregla una mica, parlant de les experiències que respectivament em tingut. Preparo la Jaca i clar, baixar amb la bici és un moment. Fins i tot avanço el peregrí matiner així que arribo a la catedral que encara està tancada.

Com els hobbits, em foto un segon bon esmorzar i em dirigeixo a l'oficina de informació del peregrí, on despatxen les composteles com si fos un Pan`s & Company. A peu, en bici o en cavall...? El francès, el del nord, el primitiu...? Motius religiosos, espirituals o esportius...? Agafo la meva compostela-combi-superplus i me'n vaig cap a la catedral. Faig cua per abraçar l'apòstol sense gaire il·lusió; la burocràcia té aquestes coses. Quan em toca li dono gràcies per arribar a Santiago sense haver punxat. Al costat, d'amagatotis, hi deixo el paquet de tabac. I per tercer li demano un desig (no material) que no us explicaré perquè sinó no es compleixen. Per què si us hagués dit que no havia punxat ho hauria fet el mateix dia, però en canvi els desitjos no es poden dir perquè sinó no es compleixen? Ja està. I ara? Surto per l'altra porta i vaig a veure les restes de'n Santiago que queden just a sota. De lluny i a saber si ho son... A més no s'hi poden fer fotos. Voltant per la catedral i hi veig una estàtua que em recorda que hauria de començar a pensar en tornar a casa.

Després de 17 dies en bicicleta, de no dormir mai al mateix llit, ja en tinc ganes. Faig una volta pel centre buscant connexió i passo una altra vegada per la catedral, ara ja amb més moviment.

Buscant per companyies barates trobo un vol per a vespre, així que hauré de pensar que faig amb la Jaca. Per cinquanta euros la puc enviar, amb alforges i tot, a través de una companyia de missatgeria. Com que gairebé és migdia i queda poc temps, aprofito per seure en una terrassa a menjar una mica d'empanada gallega, regada amb un Ribeira Sacra que m'havien recomanat en Nico i en Ramón. S'acaba el viatge i, abans de dirigir-me cap a l'aeroport, passejo sol sense la meva companya, la Jaca, pels raconets d'aquesta ciutat preparada per al peregrino. Penso en que m'ha aportat aquest viatge; racons, personatges, inclemències del temps, situacions estranyes i divertides, moments màgics... però espiritualment, la veritat, encara no ho sé. Deixeu-me que ho paeixi i d'aquí uns dies us ho dic. Gràcies per seguir el meu camí i animar-me amb els vostres comentaris. Als moments de feblesa, perquè n'he tingut uns quants, m'han anat molt bé. I us dic per última vegada bona nit, peregrins... Que tingueu un bon camí...

Setzé dia: De Melide a Monte do Gozo

Em llevo a l'hora del peregrí, sense fer soroll per que la gent a aquestes alçades ja està molt cansada i encara dorm. Miro per la finestra i plou. Ixo e Galiza!! A la cuina m'esperen dues jubilades angleses molt simpàtiques que em pregunten d'on soc. De Barcelona, els hi dic per no entrar en detalls, més que res perquè jo no tinc ni idea d'anglès i menys a aquesta hora. Contentes em diuen que abans de començar el seu camí hi van passar cinc dies i que els hi va agradar molt. Que quan acabin hi tornaran uns dies abans de anar cap a casa. Que els hi sorprenia que de un lloc tant petit com Catalunya en sortissin tants artistes; Gaudí, Dalí..... Cuní, hi vaig afegir jo. Els hi vaig dir que era un artista de la informació. Morning . yes – Morning . no. Veig que no el coneixien i, com que la comunicació no era gaire fluida, ho vaig deixar estar. Em rento la cara, preparo la Jaca i, com que ja no plou, començo a pedalar. Fa dies, més o menys des de la Cruz de Hierro, que m'acompanya el moquillo. Es molt cansat fer esport amb mocs, no respires bé. Però avui, sortint de Melide, creuo uns boscos de eucaliptus impressionants que em destapen el nas de cop.

Amb la pluja sents les olors que pugen del terra, baixen dels arbres i com t'abracen les de les herbes, fins que arribes a algun pobles que, amb els seus estables de vaques, t'aixafen la festa de les olors. Les pujades, enfangades per la pluja de la nit, son dures. Els rierols van plens i no els pots passar feliçment com fins ara.

I quan ve una baixada s'ha de aprofitar, encara que acabi amb la cara tacada del que vull pensar que és fang. Això si no et trobes algunes peregrines que et fan reduir la marxa al seu pas.

Sort que el seu peregrinatge s'acabava al prat que hi havia uns quants metres més endavant. Passo per caminets i raconets de somni que em fan viure la Galícia més autèntica.

Hórreos per tot arreu però no pots parar-te a fer fotos a tots els que et trobes.

Fins que unes altres peregrines, aquestes més simpàtiques, que em tornen a fer reduir la marxa.

Bon camino!! Cansat però content d'aquesta jornada de salvapantalles arribo a O Monte do Gozo, un complex de albergs preparats pel Xacobeo que trenquen la imatge rural del camí d'avui. Els serveis, però, son immillorables. Aquí conec en Nico i en Ramón; dos gallecs que fa una setmana que pedalen amb tota una colla i que, encara que tenen lloc per a dormir a Santiago, s'estimen més fer nit al complex (son ben estranys aquests gallecs). Ells baixen a fer un mos a la ciutat i em conviden a fer-ho amb ells. Jo, la veritat, no estic gaire per a gaites i agraït els hi dic que em quedo. Demà potser... Bona nit, peregrins... només em queden 4 quilòmetres i mig per quedar lliure de pecats.

Quinzé dia: De Sarria a Melide

Em llevo ben d'hora i sembla que els deus m'han escoltat: no plou. Vaig a la cuina a esmorzar procurant no fer soroll per no despertar en David. No tinc ganes de començar el dia amb ell. La roba, com que la vaig deixar davant la estufa, està tota seca. Faig la bossa, preparo la Jaca i santonem'hi. Surto de Sarria i el camí comença a prometre.

En aquestes terres estan acostumades a la pluja, el fang que hi ha , tot i que n'hi ha bastant, no s'enganxa com el del primer dia. Ara el que haig de vigilar és amb la merda de vaca, n'hi ha un munt. El camí, quan passa per Galícia, fa un canvi espectacular, és molt bonic, pararies a cada arbre a fer una foto.

Una mica més enllà de Brea passo per la fita que m'indica que em falten només 100 quilòmetres per arribar. Ja està fet això; estic a un tiro de vieira.

Tot i ser molt maco, és una mica complicat, surts de una vall per entrar en una altra. Pujades i baixades. Unes amb fang, altres amb pedres que t'ho posen molt difícil.

Així, aturant-me cada dos per tres i canviant el ritme de les cames, arribo a Portomarín, on em paro a fer un mos davant l'església de San Nicolás.

És petita però imposa. Es com un totxo. Descansat continuo endavant, de pujada fins a Gonzar, on fa un “repechito”, que en diuen aquí, fins a Ventas de Narón.

Fora del poble, després de l'alto de Ligonde, hi ha el cruceiro de Lameiros on faig una altra paradeta per començar a baixar fins a Melide, ja a la provincia de A Coruña. Quan arribo a l'alberg, com que vaig en bicicleta, em diuen que em puc dutxar i fer servir la cuina però que fins a les set no em donaran llit. Collons... i a més comença a ploure. Em dutxo, em faig un platot de pasta que fa por i vaig a fer una volteta per el poble. No tinc sort amb els finals de etapa, el poble tampoc és gaire maco. Torno cap a l'alberg i em diuen que sí, que ja tinc llit. Amb l'engañabobos (és així com li diuen per aquí al xirimiri) he agafat una mica de fred i a les nou i mitja, després de sopar una mica, ja soc al llit. La veritat és que Galícia és molt maco però també és molt cansat. Bona nit, peregrins...

Catorzé dia: De Sarria a Sarria

Em desperto tard i el primer que faig es mirar per la finestra a veure que diu el cel; plora. Vaig a veure la roba que vaig estendre ahir i el que gairebé plora soc jo, està molt molla. Parlo amb els de l'alberg per si em puc quedar un dia més i em diuen que cap problema, com que és privat, millor per ells. Així que em prendré el dia per mi. Esmorzo, amb la calma, a la cuina de l'alberg mentre la noia de la neteja fa la seva feina per allà. Com que plou i fa fred, em torno a posar al sac i miro una peli amb l'ordinador que tenia a mitges; “Las biciquetas de Pequín”. Quan acabo surto a fent un volt pel poble, no gaire maco la veritat, i l'únic que em crida l'atenció és una pintada que hi ha en una paret.

Molt gallega, la veritat. I es que amb el temps que fot n'hi ha per pensar-ho. M'acosto a la biblioteca a buscar connexió wi-fi. La biblioteca està de conya, i amés si està calentó. A les dues em fan fora i m'acosto a un bar que hi ha per allà i faig un mos. M'aburreixo. Ja podia haver anat a parar a un poble més maco... Torno cap a l'alberg i allà hi trobo en David, un noi de Madrid que s'acaba de instal·lar. Va molt coix perquè té els genolls destrossats de tant caminar. Després de xerrar una estona de les experiències del camí, quedem per sopar plegats més tard. Vaig al mateix bar que ahir a fer un vinet amb la tapa corresponent i em connecto una mica. Surto al carrer direcció a l'alberg i cau un bon xàfec. Quin dia més trist. Sopo amb en David, i tot menjant, penso que en un altre lloc no hi soparia pas amb un personatge així. És una mica (bé, molt) fatxa. I és que el camino té aquestes coses; pots acabar compartint plat amb qui menys t'esperes. Vaig a dormir ben d'hora, mossegant-me la llengua, per no acabar el dia barallant-me amb ningú. Bona nit, peregrins... a veure si demà no plou i puc sortir del cau.

Tretzé dia: De la Vega de Valcarce a Sarria

Per Vega de Valcarce hi passa un riu i també hi fa una mica de vent. Aquest sorollet que es confón amb la pluja fa que els peregrins ens despertem amb mandra i una mica tard. Quan ens llevem ens sorprén un dia blau i seré.

Les parts més altes sí que ho estan de nevades així que segur que allà dalt hi trobarem neu. Esmorzem i comencem les preparacions per començar la pujada. Soc dels últims de sortir i m'entretenc una mica amb unes berziano-gallegues que em trobo pel camí i els hi faig unes fotos.

Els cordobesos que em vaig trobar a León em van dir que ni de sort pujaria per un tran que es diu La Faba, que hauria d'arrosegar la bici uns tres o quatre quilòmetres per un camí ple de pedres. Després de l'experencia de La Cruz de Hierro vaig decidir de fer cas dels consells que em van donar i vaig pujar aquest tram per carretera. La pujada és dura, interminable. I a més, per carretera és lletja. Arribo a dalt molt castigat i amb molt de fred però per fi entro a Galícia.

Aquí, però, no s'acaba tot. Queden per fer dos ports més; el Alto de San Roque i el Alto do Poio. Faig un cafetó a dalt i, ja començant a nevar, m'afanyo per baixar cap a Triacastela. No em noto els dits!! El paissatge és maquíssim i amb el pas dels núbols els colors canvien en qüestió de segons. Pots fer dos fotos seguides i no et surten igual, una bogeria per a un pintor.


Un esquirol m'espera fins que estic ben a prop i quan veu que trec la càmera marxa avergonyit i nerviós. Arribo a Triacastela on dels tres castells no en queden ni les ruines i continuo el viatge. Amb l'excusa de veure el monestir de Samos agafo la variant del camí que fa que et saltis el Alto de Riocabo.

Faig un mos en un bar solitari, on els amos esperen amb candaletes l'arribada dels peregrins. Son una parella, jove, molt maca que fan que el dinar sigui agradable. Arribo a Sarria i m'instal·lo en un alberg privat, petit i molt maco, on per sis euros dorms i tens l'esmorzar. Rento la roba, vaig a fer una volteta pel poble i conto que al carrer que estic hi ha cinc albergs, la majoria buits ja que els peregrins que van a peu tot just deuen estar a Castella.

Vaig a un bar on hi ha connexió wi-fi i hi faig un vinet (gallec clar) amb la tapa, de franc, corresponent. A veure si els de l'Atzucac venen algun dia per aquestes terres. Demà, creuant el quilòmetre cent, m'arribaré fins Portomarín, a 22 quilòmetres. Ara que ja veig a prop Santiago vull prendre'm-ho amb calma i disfrutar d'aquest paissatges dignes de contes de bruixes. Sopo una mica a l'alberg amb uns italians i vaig a dormir escoltant una mica la ràdio en gallec. Bona nit, peregrins...

Dotzé dia: De Rabanal del Camino a Vega de Valcarce

Em llevo i mentre escalfo la llet miro cap a la Cruz de Hierro que està una mica tapada però no és neu, son núbols. Vaig a l'estable a buscar la Jaca que és on ha passat la nit. Fot un fred que pela. Després del ritual, quan la tinc a punt començo a pujar. No és gaire estona de pendent, son 7 o 8 quilòmetres, però la pujada és forta, el vent vé de cara i haig de pedalar el doble.

Al arribar a dalt, em saluda un altre ciclista que l'està fent per carretera. Flipa perquè l'estic fent per el camí i em diu que no hi baixi, que ell l'ha fet a peu i que és una mica xungo. No li faig cas i tiro camí avall. De moment el camí està prou bé i passo per el que segurament és l'alberg que està a més alçada. És el de Manjarín i fa pinta de ser molt autèntic.

Reprenc el camí i, ara sí, les pendents comencen a ser molt pronunciades.

Hi ha estones que vaig amb els frens clavats i la bicicleta continua baixant.

El camí és estret i ple de pedres i en un revolt n'hi ha una de massa gran que em fa caure de costat, sobre unes bardisses. No ha estat res; quatre punxades i una pelada al genoll. M'aixeco i miro que la Jaca estigui bé; alguna rascadeta, també. Res important. Contino la baixada, aquest cop amb més de compte, fins a Molinaseca on paro a fer un café amb llet per que estic glaçat. Un poble molt maco, val la pena. Continuo fins a Ponferrada on faig una mica el turista i em dirigeixo cap a Villafranca del Bierzo.

El paissatge ha canviat completament. És ple de vinyes, com a la Rioja, però amb quelcom d'especial. El terreny és ple de pujades i baixades que et regalen sorpreses a cada turonet que passes.

Passo per unes vinyes que son d'un celler que em recorda que haig de tastar aquest vi. Paro a Villafranca, entro a un restaurant, i demano una copeta de Casar de Burbia. Diuen que la anyada bona és la del 2001. No sé sí és la que m'han posat però el trobo bonissim. Amb el vi em regalen una tapeta per fer coixí. I així, content, començo la pujada que em portarà a O Cebreiro, ja a Galicia. Durant el camí, els peregrins que ja han fet altres vegades el viatge, en parlen amb molt de respecte d'aquest tram, dien que és molt dur. Tinc pensat fer nit a Vega de Valcarce, al peu de la gran pendent, per demà ben d'hora començar a pujar. Allà hi trobo en Ricard, un noi de Barcelona que fa d'hospitaler ocasional i que, per el seu accent bercià, es pot dir que és més d'aquí que d'allà. Ajuda a la María, la hospitalera resident que, cap al vespre, ens porta una truita de patates que devorem entre uns quants peregrins. Son gent molt acollidora que ens anima a afrontar la por que hem anat agafant al llarg del camí, gràcies als comentaris, d'O Cebreiro. La gent dels voltants, alguns per sabiduria, d'altres per que miren les notícies, diuen que nevarà. I marxem a dormir d'hora per poder començar amb forca el dur dia que en espera. Bona nit, peregrins...

Onzé dia: De Leon a Rabanal del Camino

A León, les habitacions de l'alberg on m'estic son de lliteres on hi caben cinquanta o seixanta persones. Jo no la he fet però m'imagino que deu ser com a la mili. A la llitera del costat hi ha quatre cordobesos que també estan fent el camino amb bici, però ells van amb un cinqué personatge que els hi porta l'equipatge. A la tarda, parlant amb ells, resultaven divertits, però a les 6 del matí no hi havia qui els aguantés. Només despertar-se van començar a parlar de futbol i, a més, cridant. L'altra gent es va picar moltíssim i va haver una mica de merder. Fins hi tot la hospitalera els hi va cridar l'atenció perquè, realment, la van liar molt. Només donant la voluntat, també hi entra l'esmorzar i per sort ells no hi eren convidats així que la cosa va estar ben tranquil·la. Un cop ben tip (aquestes ocasions s'han d'aprofitar) vaig anar a preparar la Jaca quan de cop sento; catalan peregrino!! Era la Katrin que, sense cap dels dos saber-ho, haviem dormit a la mateixa habitació.

Vam anar a fer un café amb llet plegats i després de rajar una estona dels cordobesos també ho vam fer dels francesos en general. Ella s'hi esforçava molt a parlar l'espanyol i li feia molta rabia que ells no ho fagin. Que estamos en Españia, coñio, em va sortir la vena facha. Acabat el café amb llet ("en vaso grande", perquè sinó et posen un tallat) ens vam acomiadar, ara sí, per última vegada. Marxo de León passant abans per l'hospital de Sant Marcos que havia sigut un camp de concentració on el meu avi havia estat pres.

Bonic i miserable edifici. Sortint de la ciutat passo per un barri que sembla que hi visquin els hobbits.

Més tard m'assabento que son cellers particulars que a la vegada serveixen per anar a passar els diumenges

Pedalant i pedalant creuo el riu Órbigo fins arribar a Astorga. Allà paro una estoneta i compro els famosos pastissets de la ciutat a tres botigues diferents. Aquesta esta plena de pastisseries que sembla que s'abrallin a veure que fa la cosa més bona. Com un nen petit m'ho menjo tot a la plaça de l'ajuntament.

Continuo per anar a veure la catedral passant abans per el palau episcopal, també obra de Gaudí.

Aquest home sembla que també devia fer el camino... Amb els pastissets que em pesen a la panxa pujo cap a Rabanal del Camino, a 1150 metres, on hi faré nit.

Deixo la plana Castellana per començar a entrar al Bierzo terra, també, de bons vins. Demà haig de passar la Cruz de Hierro a 1550 metres i em diu en Fabian, el propietari de l'alberg, que segurament hi nevarà. La veritat és que hi fa molt de fred i bufa molt de vent del nord. A Rabanal soc l'únic peregri que hi ha i dormo, sense sentir ni un ronc, sol al refugi. Així descansaré per passar el punt més alt de tot el viatge. Bona nit, peregrins....