Setzé dia: De Melide a Monte do Gozo

Em llevo a l'hora del peregrí, sense fer soroll per que la gent a aquestes alçades ja està molt cansada i encara dorm. Miro per la finestra i plou. Ixo e Galiza!! A la cuina m'esperen dues jubilades angleses molt simpàtiques que em pregunten d'on soc. De Barcelona, els hi dic per no entrar en detalls, més que res perquè jo no tinc ni idea d'anglès i menys a aquesta hora. Contentes em diuen que abans de començar el seu camí hi van passar cinc dies i que els hi va agradar molt. Que quan acabin hi tornaran uns dies abans de anar cap a casa. Que els hi sorprenia que de un lloc tant petit com Catalunya en sortissin tants artistes; Gaudí, Dalí..... Cuní, hi vaig afegir jo. Els hi vaig dir que era un artista de la informació. Morning . yes – Morning . no. Veig que no el coneixien i, com que la comunicació no era gaire fluida, ho vaig deixar estar. Em rento la cara, preparo la Jaca i, com que ja no plou, començo a pedalar. Fa dies, més o menys des de la Cruz de Hierro, que m'acompanya el moquillo. Es molt cansat fer esport amb mocs, no respires bé. Però avui, sortint de Melide, creuo uns boscos de eucaliptus impressionants que em destapen el nas de cop.

Amb la pluja sents les olors que pugen del terra, baixen dels arbres i com t'abracen les de les herbes, fins que arribes a algun pobles que, amb els seus estables de vaques, t'aixafen la festa de les olors. Les pujades, enfangades per la pluja de la nit, son dures. Els rierols van plens i no els pots passar feliçment com fins ara.

I quan ve una baixada s'ha de aprofitar, encara que acabi amb la cara tacada del que vull pensar que és fang. Això si no et trobes algunes peregrines que et fan reduir la marxa al seu pas.

Sort que el seu peregrinatge s'acabava al prat que hi havia uns quants metres més endavant. Passo per caminets i raconets de somni que em fan viure la Galícia més autèntica.

Hórreos per tot arreu però no pots parar-te a fer fotos a tots els que et trobes.

Fins que unes altres peregrines, aquestes més simpàtiques, que em tornen a fer reduir la marxa.

Bon camino!! Cansat però content d'aquesta jornada de salvapantalles arribo a O Monte do Gozo, un complex de albergs preparats pel Xacobeo que trenquen la imatge rural del camí d'avui. Els serveis, però, son immillorables. Aquí conec en Nico i en Ramón; dos gallecs que fa una setmana que pedalen amb tota una colla i que, encara que tenen lloc per a dormir a Santiago, s'estimen més fer nit al complex (son ben estranys aquests gallecs). Ells baixen a fer un mos a la ciutat i em conviden a fer-ho amb ells. Jo, la veritat, no estic gaire per a gaites i agraït els hi dic que em quedo. Demà potser... Bona nit, peregrins... només em queden 4 quilòmetres i mig per quedar lliure de pecats.