Quinzé dia: De Sarria a Melide

Em llevo ben d'hora i sembla que els deus m'han escoltat: no plou. Vaig a la cuina a esmorzar procurant no fer soroll per no despertar en David. No tinc ganes de començar el dia amb ell. La roba, com que la vaig deixar davant la estufa, està tota seca. Faig la bossa, preparo la Jaca i santonem'hi. Surto de Sarria i el camí comença a prometre.

En aquestes terres estan acostumades a la pluja, el fang que hi ha , tot i que n'hi ha bastant, no s'enganxa com el del primer dia. Ara el que haig de vigilar és amb la merda de vaca, n'hi ha un munt. El camí, quan passa per Galícia, fa un canvi espectacular, és molt bonic, pararies a cada arbre a fer una foto.

Una mica més enllà de Brea passo per la fita que m'indica que em falten només 100 quilòmetres per arribar. Ja està fet això; estic a un tiro de vieira.

Tot i ser molt maco, és una mica complicat, surts de una vall per entrar en una altra. Pujades i baixades. Unes amb fang, altres amb pedres que t'ho posen molt difícil.

Així, aturant-me cada dos per tres i canviant el ritme de les cames, arribo a Portomarín, on em paro a fer un mos davant l'església de San Nicolás.

És petita però imposa. Es com un totxo. Descansat continuo endavant, de pujada fins a Gonzar, on fa un “repechito”, que en diuen aquí, fins a Ventas de Narón.

Fora del poble, després de l'alto de Ligonde, hi ha el cruceiro de Lameiros on faig una altra paradeta per començar a baixar fins a Melide, ja a la provincia de A Coruña. Quan arribo a l'alberg, com que vaig en bicicleta, em diuen que em puc dutxar i fer servir la cuina però que fins a les set no em donaran llit. Collons... i a més comença a ploure. Em dutxo, em faig un platot de pasta que fa por i vaig a fer una volteta per el poble. No tinc sort amb els finals de etapa, el poble tampoc és gaire maco. Torno cap a l'alberg i em diuen que sí, que ja tinc llit. Amb l'engañabobos (és així com li diuen per aquí al xirimiri) he agafat una mica de fred i a les nou i mitja, després de sopar una mica, ja soc al llit. La veritat és que Galícia és molt maco però també és molt cansat. Bona nit, peregrins...