Catorzé dia: De Sarria a Sarria

Em desperto tard i el primer que faig es mirar per la finestra a veure que diu el cel; plora. Vaig a veure la roba que vaig estendre ahir i el que gairebé plora soc jo, està molt molla. Parlo amb els de l'alberg per si em puc quedar un dia més i em diuen que cap problema, com que és privat, millor per ells. Així que em prendré el dia per mi. Esmorzo, amb la calma, a la cuina de l'alberg mentre la noia de la neteja fa la seva feina per allà. Com que plou i fa fred, em torno a posar al sac i miro una peli amb l'ordinador que tenia a mitges; “Las biciquetas de Pequín”. Quan acabo surto a fent un volt pel poble, no gaire maco la veritat, i l'únic que em crida l'atenció és una pintada que hi ha en una paret.

Molt gallega, la veritat. I es que amb el temps que fot n'hi ha per pensar-ho. M'acosto a la biblioteca a buscar connexió wi-fi. La biblioteca està de conya, i amés si està calentó. A les dues em fan fora i m'acosto a un bar que hi ha per allà i faig un mos. M'aburreixo. Ja podia haver anat a parar a un poble més maco... Torno cap a l'alberg i allà hi trobo en David, un noi de Madrid que s'acaba de instal·lar. Va molt coix perquè té els genolls destrossats de tant caminar. Després de xerrar una estona de les experiències del camí, quedem per sopar plegats més tard. Vaig al mateix bar que ahir a fer un vinet amb la tapa corresponent i em connecto una mica. Surto al carrer direcció a l'alberg i cau un bon xàfec. Quin dia més trist. Sopo amb en David, i tot menjant, penso que en un altre lloc no hi soparia pas amb un personatge així. És una mica (bé, molt) fatxa. I és que el camino té aquestes coses; pots acabar compartint plat amb qui menys t'esperes. Vaig a dormir ben d'hora, mossegant-me la llengua, per no acabar el dia barallant-me amb ningú. Bona nit, peregrins... a veure si demà no plou i puc sortir del cau.