Onzé dia: De Leon a Rabanal del Camino

A León, les habitacions de l'alberg on m'estic son de lliteres on hi caben cinquanta o seixanta persones. Jo no la he fet però m'imagino que deu ser com a la mili. A la llitera del costat hi ha quatre cordobesos que també estan fent el camino amb bici, però ells van amb un cinqué personatge que els hi porta l'equipatge. A la tarda, parlant amb ells, resultaven divertits, però a les 6 del matí no hi havia qui els aguantés. Només despertar-se van començar a parlar de futbol i, a més, cridant. L'altra gent es va picar moltíssim i va haver una mica de merder. Fins hi tot la hospitalera els hi va cridar l'atenció perquè, realment, la van liar molt. Només donant la voluntat, també hi entra l'esmorzar i per sort ells no hi eren convidats així que la cosa va estar ben tranquil·la. Un cop ben tip (aquestes ocasions s'han d'aprofitar) vaig anar a preparar la Jaca quan de cop sento; catalan peregrino!! Era la Katrin que, sense cap dels dos saber-ho, haviem dormit a la mateixa habitació.

Vam anar a fer un café amb llet plegats i després de rajar una estona dels cordobesos també ho vam fer dels francesos en general. Ella s'hi esforçava molt a parlar l'espanyol i li feia molta rabia que ells no ho fagin. Que estamos en Españia, coñio, em va sortir la vena facha. Acabat el café amb llet ("en vaso grande", perquè sinó et posen un tallat) ens vam acomiadar, ara sí, per última vegada. Marxo de León passant abans per l'hospital de Sant Marcos que havia sigut un camp de concentració on el meu avi havia estat pres.

Bonic i miserable edifici. Sortint de la ciutat passo per un barri que sembla que hi visquin els hobbits.

Més tard m'assabento que son cellers particulars que a la vegada serveixen per anar a passar els diumenges

Pedalant i pedalant creuo el riu Órbigo fins arribar a Astorga. Allà paro una estoneta i compro els famosos pastissets de la ciutat a tres botigues diferents. Aquesta esta plena de pastisseries que sembla que s'abrallin a veure que fa la cosa més bona. Com un nen petit m'ho menjo tot a la plaça de l'ajuntament.

Continuo per anar a veure la catedral passant abans per el palau episcopal, també obra de Gaudí.

Aquest home sembla que també devia fer el camino... Amb els pastissets que em pesen a la panxa pujo cap a Rabanal del Camino, a 1150 metres, on hi faré nit.

Deixo la plana Castellana per començar a entrar al Bierzo terra, també, de bons vins. Demà haig de passar la Cruz de Hierro a 1550 metres i em diu en Fabian, el propietari de l'alberg, que segurament hi nevarà. La veritat és que hi fa molt de fred i bufa molt de vent del nord. A Rabanal soc l'únic peregri que hi ha i dormo, sense sentir ni un ronc, sol al refugi. Així descansaré per passar el punt més alt de tot el viatge. Bona nit, peregrins....