Tretzé dia: De la Vega de Valcarce a Sarria

Per Vega de Valcarce hi passa un riu i també hi fa una mica de vent. Aquest sorollet que es confón amb la pluja fa que els peregrins ens despertem amb mandra i una mica tard. Quan ens llevem ens sorprén un dia blau i seré.

Les parts més altes sí que ho estan de nevades així que segur que allà dalt hi trobarem neu. Esmorzem i comencem les preparacions per començar la pujada. Soc dels últims de sortir i m'entretenc una mica amb unes berziano-gallegues que em trobo pel camí i els hi faig unes fotos.

Els cordobesos que em vaig trobar a León em van dir que ni de sort pujaria per un tran que es diu La Faba, que hauria d'arrosegar la bici uns tres o quatre quilòmetres per un camí ple de pedres. Després de l'experencia de La Cruz de Hierro vaig decidir de fer cas dels consells que em van donar i vaig pujar aquest tram per carretera. La pujada és dura, interminable. I a més, per carretera és lletja. Arribo a dalt molt castigat i amb molt de fred però per fi entro a Galícia.

Aquí, però, no s'acaba tot. Queden per fer dos ports més; el Alto de San Roque i el Alto do Poio. Faig un cafetó a dalt i, ja començant a nevar, m'afanyo per baixar cap a Triacastela. No em noto els dits!! El paissatge és maquíssim i amb el pas dels núbols els colors canvien en qüestió de segons. Pots fer dos fotos seguides i no et surten igual, una bogeria per a un pintor.


Un esquirol m'espera fins que estic ben a prop i quan veu que trec la càmera marxa avergonyit i nerviós. Arribo a Triacastela on dels tres castells no en queden ni les ruines i continuo el viatge. Amb l'excusa de veure el monestir de Samos agafo la variant del camí que fa que et saltis el Alto de Riocabo.

Faig un mos en un bar solitari, on els amos esperen amb candaletes l'arribada dels peregrins. Son una parella, jove, molt maca que fan que el dinar sigui agradable. Arribo a Sarria i m'instal·lo en un alberg privat, petit i molt maco, on per sis euros dorms i tens l'esmorzar. Rento la roba, vaig a fer una volteta pel poble i conto que al carrer que estic hi ha cinc albergs, la majoria buits ja que els peregrins que van a peu tot just deuen estar a Castella.

Vaig a un bar on hi ha connexió wi-fi i hi faig un vinet (gallec clar) amb la tapa, de franc, corresponent. A veure si els de l'Atzucac venen algun dia per aquestes terres. Demà, creuant el quilòmetre cent, m'arribaré fins Portomarín, a 22 quilòmetres. Ara que ja veig a prop Santiago vull prendre'm-ho amb calma i disfrutar d'aquest paissatges dignes de contes de bruixes. Sopo una mica a l'alberg amb uns italians i vaig a dormir escoltant una mica la ràdio en gallec. Bona nit, peregrins...