Dotzé dia: De Rabanal del Camino a Vega de Valcarce

Em llevo i mentre escalfo la llet miro cap a la Cruz de Hierro que està una mica tapada però no és neu, son núbols. Vaig a l'estable a buscar la Jaca que és on ha passat la nit. Fot un fred que pela. Després del ritual, quan la tinc a punt començo a pujar. No és gaire estona de pendent, son 7 o 8 quilòmetres, però la pujada és forta, el vent vé de cara i haig de pedalar el doble.

Al arribar a dalt, em saluda un altre ciclista que l'està fent per carretera. Flipa perquè l'estic fent per el camí i em diu que no hi baixi, que ell l'ha fet a peu i que és una mica xungo. No li faig cas i tiro camí avall. De moment el camí està prou bé i passo per el que segurament és l'alberg que està a més alçada. És el de Manjarín i fa pinta de ser molt autèntic.

Reprenc el camí i, ara sí, les pendents comencen a ser molt pronunciades.

Hi ha estones que vaig amb els frens clavats i la bicicleta continua baixant.

El camí és estret i ple de pedres i en un revolt n'hi ha una de massa gran que em fa caure de costat, sobre unes bardisses. No ha estat res; quatre punxades i una pelada al genoll. M'aixeco i miro que la Jaca estigui bé; alguna rascadeta, també. Res important. Contino la baixada, aquest cop amb més de compte, fins a Molinaseca on paro a fer un café amb llet per que estic glaçat. Un poble molt maco, val la pena. Continuo fins a Ponferrada on faig una mica el turista i em dirigeixo cap a Villafranca del Bierzo.

El paissatge ha canviat completament. És ple de vinyes, com a la Rioja, però amb quelcom d'especial. El terreny és ple de pujades i baixades que et regalen sorpreses a cada turonet que passes.

Passo per unes vinyes que son d'un celler que em recorda que haig de tastar aquest vi. Paro a Villafranca, entro a un restaurant, i demano una copeta de Casar de Burbia. Diuen que la anyada bona és la del 2001. No sé sí és la que m'han posat però el trobo bonissim. Amb el vi em regalen una tapeta per fer coixí. I així, content, començo la pujada que em portarà a O Cebreiro, ja a Galicia. Durant el camí, els peregrins que ja han fet altres vegades el viatge, en parlen amb molt de respecte d'aquest tram, dien que és molt dur. Tinc pensat fer nit a Vega de Valcarce, al peu de la gran pendent, per demà ben d'hora començar a pujar. Allà hi trobo en Ricard, un noi de Barcelona que fa d'hospitaler ocasional i que, per el seu accent bercià, es pot dir que és més d'aquí que d'allà. Ajuda a la María, la hospitalera resident que, cap al vespre, ens porta una truita de patates que devorem entre uns quants peregrins. Son gent molt acollidora que ens anima a afrontar la por que hem anat agafant al llarg del camí, gràcies als comentaris, d'O Cebreiro. La gent dels voltants, alguns per sabiduria, d'altres per que miren les notícies, diuen que nevarà. I marxem a dormir d'hora per poder començar amb forca el dur dia que en espera. Bona nit, peregrins...