Seté dia: De Santo Doningo de la Calzada a Burgos

Explica la tradició que un matrimoni alemany amb el seu fill que anaven cap a Santiago, volien fer nit a Santo Domingo de la Calzada. Es van allotjar en un hostal on la noia que el portava es va enamorar del jove Hugonell (així es com es deia el guiri). A el fill no li interesava la noia, passava d'ella i això a la mossa no li va agradar. A la nit li va posar un calze de plata al seu equipatge i al matí, quan la família va reprendre el viatge, la noia ho va anar a denunciar a les autoritats. Per aquells temps robar estava penat amb la mort i quan van agafar el jove, directament el van penjar. Quan els pares es van quedar sols davant el cos penjat del fill, aquest els hi va dir que Santo Domingo sabia que no havia sigut ell i que li perdonava la vida. El matrimoni va anar corrents a explicar-ho al Corregidor i aquest, incredul, els hi va dir que el seu fill estava tant viu com el gall que estava a punt de menjar-se. Llavors el gall, ja cuit, es va aixecar i es va posar a cantar. Des d'aleshores a la Catedral de Santo Domingo hi ha un gall i una gallina. Per si mai es morissin tenen una parella de recanvi a l'alberg on vaig dormir. I va ser el gall el que ens va despertar a mi, als holandesos i soposo que a tots els peregrins. Em vaig rentar la cara, vaig preparar la Jaca i abans de marxar vaig anar a veure el gall.

BON DIA, CABRÓN!!! , li vaig dir a cau de cresta. No s'ho va prendre gaire bé i, com a gall que era, se'm va posar una mica xulo. Vaig passar de confrontar-me amb ell i, després de una café amb llet i unes torrades, vaig pujar a la bici per continuar el camí direcció a la coneguda internacionalment, població de Redecilla del Camino, ja a la provincia de Burgos, Castella i Lleó.

Passo per Belorado i abans d'arribar al alto de la Pedraja em trobo un monument custodiat per un corb.

Arribo a Atapuerca per un camí bastant enfangat que passa per un boscos, on esperes que d'entre els arbres et surti un diplodocus perseguit per homes primitius. Paro a la font del poble per descansar una mica i omplir les cantinplores. Ben fet perquè el alto, sense nom, que m'espera es imposible de fer en bici i l'haig de fer a peu arrossegant-la. A dalt hi ha una creu que els peregrins han aixecat amb les pedres del camí.

També hi han fet uns cercles que des del cel deuen ser impressionants. Després és tot baixada fins a Burgos. Si la entrada a Logronyo era lletja, la de Burgos és montruosa. Cinc quilòmetres de poligons industrials t'obren camí cap a un centre històric maquíssim. Val la pena. La catedral és espectacular.

Faig una volteta tranquila per el centre buscant l'alberg i per descansar les cames sense parar-les de cop. Avui he fet 75,4 quilòmetres i tinc por de haver-me passat. Trobo l'alberg al costat de la catedral i m'hi instalo seguint el ritual. Baixo, ja tot net i polit, i pregunto a l'entrada on puc anar fer unes morcilles burgaleses. L'alberguista no és el mateix que m'ha atès a l'arribar i, quan li pregunto, em respon en català on puc trobar les millors i més econòmiques. És en Lluis, un peregrí de Terrassa, que fent el camí uns anys enrera, al passar per l'alberg, va ompir una solicitut d'alberguista i s'hi va quedar.

Gracies a ell la meva estada a Burgos va ser immillorable. Després de les morcilles i un parell de gots de vi, vaig a dormir. I ho faig molt bé, ja que per 3 euros és un dels millor albergs que he estat de moment. Bona nit, que demà s'ha de continuar el camí....

Sisé dia: De Logronyo a Santo Domingo de la Calzada

Llevar-te un diumenge al matí a Logronyo és impresionant, i més si ho fas tan d'hora com jo. Els carrers son plens de vi per terra, pixats i ampolles trencades, senyal que els comiats van anar com s'esperaven. Els de la neteja van amb les mànegues ruixant tot el que poden i van força amb compte a no mullar-me. Buen camino, em diuen, soposo que contents de que no hagués participat en el merder. Faig un café amb llet i començo a pedalar. La sortida de la ciutat és més agradable que la entrada. Després de una pujadeta passes per el parc de la Grajera on hi ha un llac.

Els logronyencs, logronyins, logronyesos... els de Logronyo que que fan vida sana, s'entrenen pel parc i en son uns quants; curiosa ciutat de contrastos. Després baixo fins a Navarrete i allà em compro una bossa de fruits desecats (figa, poma, prunes...) que em van de conya quan em baixa l'energia. A gairebé totes les esglesies que em trobo pel camí hi ha cigonyes així que m'entretenc una estoneta amb la càmera i espero que la de Navarrete, vergonyosa ella, m'ensenyi el seu més bon perfil.


Continuo la marxa fent el Alto de San Antón, on la gent a anat fent pilons amb pedres i fan distreure una mica la pujada. Passo per Nájera sense pena ni glòria.
A les afores de Azofra trobo una columna molt estranya que em crida l'atenció; és una pileta, en diuen, on la santa inquisició ajusticiava al infidels i els acusats de bruixeria.

Faig la foto i marxo corrents, no fos cas que els del poble vulguin recuperar antigues costums. Pujo fins a Cirueña i baixadeta fins a Santo Domingo de la Calzada. M'instalo a un alberg nou de trinca que fa només deu dies que funciona i que val la voluntat. Em dutxo i vaig a fer un menú del peregrino. Unes pochas a la riojana i un xurrasco que, amb una mica de vi de la Rioja, m'entra de conya. Vaig a fer una volteta pel poble, molt maco, i em sorprén que encara queden restes arqueològiques sense gaire interés per a mi però que soposo que per a ells sí.


Faig una mica el peregrí i cap al llit. Dormo en una llitera i, com és costum, em poso al llit de dalt. Els peregrins joves a dalt i els més grans a baix. Em toca un home anglès molt simpatic que em diu que fa una mica de soroll quan dorm. No és soroll, és com un tigre!! No puc!! No puc dormir!! Agafo el sac i vaig a una zona de sofàs que hi ha al pis de baix. Al cap de deu minuts baixen dos holandesos emprenyadíssims per el escandol. Comencem a imitar els roncs, brutals, del anglès i acabem rient molt. Bona manera de deixar el dia i començar a dormir. Bona nit peregrinzzzzz......

Cinqué dia: De Lizarra a Logroño

El peregrins es lleven aviat i el soroll, tot i que la majoria son curosos a no fer-ne, em posa les piles. A les set ja estem esmorzant amb els nous amics de Gasteiz que es preparen per anar, pedalant, cap a casa on hi volen dinar. Tots uns màquines, us ho deia. Ens acomiadem i jo em quedo preparant la Jaca per enfilar-me cap a Vilamayor de Monjardín, on descanso un moment després de una bona pujada.

Els paisatges en aquest tram son dignes de salvapantalles i arribo a Viana molt content del camí que he fet. A la plaça del poble hi ha moviment i és què el C.A.Vienés es juga l'ascens a tercera divisió. El partit promet, és a les sis i mitja de la tarda.

De bon grat em quedaría però tinc ganes de entrar a la Rioja i tastar els seus vins ja que a Navarra, també famosa per això, no ho he fet. La estrada a Logronyo no m'agrada massa. Poligons industrials, benzineres, rotondes; típic de ciutat. Em faig el meu racó a l'alberg, em dutxo i ja estic preparat per tastar vins. Em dirigeixo al lloc on la noia més bonica del món m'ha dit que ho fagi; al carrer de los Portales. Allà amb el portatil busco una bona senyal per poder connetar-me i la gent flipa bastant amb mi. De vins potser en saben molt però de tecnologia... Primer em poso al costat de la Catedral de Santa Maria la Redonda. Coño, las monjas tienen wi-fi sento que diuen un joves. La senyal és dolenta. Prop de un bar en trobo una mica de més bona i m'assec a la terrassa. Canvio de taula varies vegades per trobar la millor posició i, un cop instalat demano el primer vi. Molt bo! Escric una mica. Otro... i un poco de tortilla li dic a la cambrera quan surt. A Logronyo és ple de gent que es casa i que fan el comiat de solter, es disfrassen i criden molt, em distreuen bastant. Poca feina puc fer, així que demano l'últim vi i vaig tot content cap a l'alberg; avui dormiré bé. O això em pensava. Al cap de poca estona de estar tots en silenci, comença el concert de roncs. Un tenor, alguna soprano i una sirena de barco fan tant de merder que em fa posar la ràdio per poder agafar el son. i així amb el Barça m'adormo....

Quart dia: De Monreal a Lizarra

Em desperto amb els alemanys que continuent fotent merder quan es lleven. Començo a preparar Jaca amb el ritual matiner quan baixa, coix però ràpid, en Paco. Musha cantidá, diu entrant al lavabo. Amb la bici a punt, surt en Paco més tranquil i en acomiadem. Buen camino!! Buen camino, li responc. I reprenc el viatge.

Pedalo fins a Puente la Reina on paro per menjar una mica i aquí, com que s'ajunta amb el camí francés, es veu més moviment de peregrins. També es veu molt més turistic amb botiguetes que venen des de la típica petxina del peregrí fins a "chorizo del peregrino" i coses per el estil. Vaig avançant gent de tot arreu; francesos, anglesos, alemanys, 4 japonesos que més endavant, al refugi de Lizarra coincidirem a la mateixa habitació. El camí és dur, té molts desnivells però molt bonic i convida a distreure't mirant el que t'envolta. Tant és així que, sortint de Carauqui, baixava per una calçada romana molt ben conservada que s'acabava de cop perquè el pont no ho estava tant de conservat.

Un susto i prou.

Una paradeta més a Villatuerta per fer un mos i continuo cap a Lizarra on, un altre vegada faig el ritual de desmuntar la bici i dutxar-me. També faig una rentadora ja que a l'alberg, per 3 euros, pots fer servir la rentadora i per 2 la secadora. Polit i amb roba neta. Com nou!! Allà conec a l'Aranzazu, la Aitziber i l'Iñaki. Tres ciclistes com jo que estan fent un troç del camino, però a un altre nivell. Ells diuen que no però segur que son uns màquines, van per feina. Anem a sopar plegats un "menú del peregrino" a un restaurant que hi ha al costat, amb Cola-cao i tot. Un luxe el sopar i haver-los conegut; bona gent. I a dormir d'hora que demà s'ha de matinar. Bona nit....

Tercer dia: De Artieda a Monreal

Em llevo ben d'hora per veure sortir el sol. També perquè a les vuit ens donen l'esmorzar i no me'l vull perdre. Com a bons germans esmorzem tots els peregrins junts; quatre catalans, tres bascos, dos de Valladolid, una finlandesa i un alemany que només sap parlar el seu idioma.
Em menjo tot el que em posen i, després de preparar-me, començo a pedalar. El primer poble que em trobo és Ruesta, on paro a demanar una mica de 3 en 1 perquè, amb el fang de ahir, la Jaca no para de queixar-se. L'alberg d'aquest poble abandonat el porten els de la CGT i s'ho han muntat molt bé. Us el recomano, val la pena però no tenen 3 en 1, així que continuo el camí patint per la Jaca i atabalat amb el sorollet de nyigui-nyogui que, camí de Sagüesa, devia espantar una guineu que se'm va creuar just pel davant i m'avisava de que ja entrava a Navarra.
Impressionant!! Continuo amb dos ports per pujar; el de Aibar i el de Loiti que em costen molt de fer i arribo, tot suat, a Izco on tinc planejat passar la nit ja que els núvols amenacen. Allà conec en Javier, una jove promesa de la pelota que juga tot sol al fronton del poble. Es un rollo, em diu, solo somos 4 niños i dos son mis hermanos.

Amb aquestes que arriba un home i em diu que l'alberg està tancat, i ja començant a ploure m'acomiado de'n Javi (a aquestes alçades, explicant penes, ja som amics) i obro camí cap a Monreal, on arribo xop. Sort que era baixada!! Allà m'espera en Paco, un home de Malaga, molt ben parit que porta dues nits a l'alberg perquè té unes llagues al peu que fan por. Em dutxo i em poso roba seca, la poca que tinc ja que s'ha mullat fins i tot el sac. Vaig al super a comprar perquè a l'alberg hi ha cuina i em preparo un bon plat de pasta. En Paco se'n va al bar del poble a sopar i torna al cap de poca estona. Mu güeno y musha cantidá, em diu. Ens preparem per anar a dormir i per acabar el dia arriben 2 alemanys que fan una mica de merder. El sac, tot i que l'he posat davant l'estufa, continua moll. Hauré de dormir amb varies mantes que corren pel allà. Bona nit i fins demà....

Segon dia: De Jaca a Artieda.

És tradició de peregrí llevar-se aviat, més que res perquè a les nou et foten fora de l'alberg. Jo no ho faig per tradició, jo ho faig per nervis. Vaig a buscar un bar per fer un cafe amb llet i torno cap al alberg a preparar-me. Allà en Brais i l'Iria estan esmorzant i em conviden a fer-ho amb ells. I així, esmorzant, em fan cinc centims del que em trobaré. Son molt ben parits. En Brais, que és fotograf, està fent un reportatge de parcs naturals i va carregadissim amb càmeres i tripodes, i tot i que porta unes alforges de competició em recomana que ho embali tot amb bosses de la brossa (l'elegancia al Camí és indispensable). Ens preparem les bicis i ens separem. "Buen Camino" em diuen. Començo el meu camí. No plou, però ho ha fet tota la nit, i les pistes per on passa el Camí estan molt enfangades. Primer problema; a cinc quilòmetres de Jaca el fang és argila pura, de color gris, que s'enganxa a la roda i l'aixeca fins els frens. Allà es va acumulant fins que, literalment, em clava la roda. Merda!! Em paro, miro enrera però és massa tard per tornar. Amb els dits trec el fang que puc i es desenganxa la roda però als pocs metres torna ha estar igual. Hauria fet fotos del llastimós aspecte que tenia però em feia por haver de llençar la càmara després. Amb fang fins a les orelles recorro un quilòmetre i mig arrosegant la bici, pensant que un bitllet a Menorca m'hauria sortit més bé, fins a trobar la carretera. Torno a treure una mica de fang amb els dits, el just per que la roda giri una mica i començo a pedalar. El canvi també està ple de fang i haig d'anar sempre amb la mateixa marxa; sort que tinc el plat del mig posat i no és gaire inconvenient. Quan agafo una mica de velocitat, tot el fang acumulat a la roda salta directe a la meva cara. Paro i mirant al cel, crido "me cagum la contrareputa que va parir en Santiagu!!!" Continuo 6 o 7 quilòmetres més fins a Sta. Cilia de Jaca a buscar una font per rentar una mica la Jaca i la meva cara. "Olala", diuen un francesos peregrins que pasen per allà. Set quilometres més enllà a Puente la Reina de Jaca paro a un forn de pà per fer-me un entrepà amb una mica de ambutit que portava a sobre. Mentre deixo la Jaca arrepenjada a un arbre, surt la fornera i em diu: Que quieres? Yo te lo traigo, porque así no entraràs en la tienda, verdad? Necessites una dutxa, penso. A partir d'aquí, tot va més o menys bé. És una mica estran anar tot sol en bicicleta per aquests mons i em sorprén els silenci destorbat per una gran quantita d'ocells de totes mides.

Pedalant entre Martes i Mianos un falcó parat al mig del camí està fent un mos. El veig de lluny. Paro a poc a poc, tombo la Jaca, busco la càmera i quan estic a punt de fer-li la foto, arrenca a volar per menjar-se la presa entre uns arbustos. Paro a Artieda. Una dutxa, sopar i dormir. El alberg el porta la Marga, una senyora molt simpàtica que em cuida molt bé i em fot un plat de macarrons que enoleixo com si fos el primer que tasto. Després de 43 quilometres de pista forestal dormo com un nen petit. Bona nit, peregrí....

Primer dia: Jaca

El camí es pot començar des de molts llocs; Somport, Roncesvalles, Urquera, des d'on es vulgui. Hi ha gent que el comença a París, d'altres a Roma. Jo l'he començat des de Jaca, però realment on el comences és al sortir de casa. La bici i jo vam pujar al tren a l'estació de Mataró direcció a l'estació de Sants. Al tren de rodalies tothom fa cara d'adormit i mala llet, i es que després de les festes de Setmana Santa a ningú li fa il·lusió pujar al tren. Menys a mi. Il·lusió i cangueli, no us vull enganyar. La il·lusió es fa més petita quan un cop a Sants em diu la senyora de la finestra que no puc pujar la bici sinó és en un tren amb llit. El cangueli creix. Els busos direcció a Saragossa surten des de l'estació del Nord així que agafo la Gran Via i en deu minuts em planto allà. A la bici no li agrada perquè li haig de desmuntar la roda de davant, i així tota plegada comencem el viatge. Barcelona - Saragossa. Saragossa - Jaca. Un cop arribem la desembalo, li munto la roda i cap a buscar l'alberg del peregrino. No em puc inscriure fins que tingui la Credencial del Peregrino. Càgum. Corrents cap a l'esglesia a veure si trobo el capellà. Sí, sí que hi és, però està fent catequesi. Vaig a fer una volteta i a buscar un lloc per a conectar-me. Res; a tot Jaca no hi ha connexió. Ja ho faré demà.
Amb la credencial segellada vaig cap al alberg i allà conec en Brais i la Iria, una parella que venen de Pontevedra també en bici i que estan a punt de separar-se en aquest punt. Ella torna cap a casa i ell se'n va fins a Croacia. Pecador, penso, l'has d'haver fet molt grossa. Amb tot això ja és l'hora de sopar i em dirigeixo al carrer a buscar un bar on facin el Barça. Miro la primera part tot menjant i la segona l'escolto a la ràdio ja que l'alberg tanca a les deu. Això em fa dormir distret sense pensar el que m'espera demà. Bona nit, peregrí....