Segon dia: De Jaca a Artieda.

És tradició de peregrí llevar-se aviat, més que res perquè a les nou et foten fora de l'alberg. Jo no ho faig per tradició, jo ho faig per nervis. Vaig a buscar un bar per fer un cafe amb llet i torno cap al alberg a preparar-me. Allà en Brais i l'Iria estan esmorzant i em conviden a fer-ho amb ells. I així, esmorzant, em fan cinc centims del que em trobaré. Son molt ben parits. En Brais, que és fotograf, està fent un reportatge de parcs naturals i va carregadissim amb càmeres i tripodes, i tot i que porta unes alforges de competició em recomana que ho embali tot amb bosses de la brossa (l'elegancia al Camí és indispensable). Ens preparem les bicis i ens separem. "Buen Camino" em diuen. Començo el meu camí. No plou, però ho ha fet tota la nit, i les pistes per on passa el Camí estan molt enfangades. Primer problema; a cinc quilòmetres de Jaca el fang és argila pura, de color gris, que s'enganxa a la roda i l'aixeca fins els frens. Allà es va acumulant fins que, literalment, em clava la roda. Merda!! Em paro, miro enrera però és massa tard per tornar. Amb els dits trec el fang que puc i es desenganxa la roda però als pocs metres torna ha estar igual. Hauria fet fotos del llastimós aspecte que tenia però em feia por haver de llençar la càmara després. Amb fang fins a les orelles recorro un quilòmetre i mig arrosegant la bici, pensant que un bitllet a Menorca m'hauria sortit més bé, fins a trobar la carretera. Torno a treure una mica de fang amb els dits, el just per que la roda giri una mica i començo a pedalar. El canvi també està ple de fang i haig d'anar sempre amb la mateixa marxa; sort que tinc el plat del mig posat i no és gaire inconvenient. Quan agafo una mica de velocitat, tot el fang acumulat a la roda salta directe a la meva cara. Paro i mirant al cel, crido "me cagum la contrareputa que va parir en Santiagu!!!" Continuo 6 o 7 quilòmetres més fins a Sta. Cilia de Jaca a buscar una font per rentar una mica la Jaca i la meva cara. "Olala", diuen un francesos peregrins que pasen per allà. Set quilometres més enllà a Puente la Reina de Jaca paro a un forn de pà per fer-me un entrepà amb una mica de ambutit que portava a sobre. Mentre deixo la Jaca arrepenjada a un arbre, surt la fornera i em diu: Que quieres? Yo te lo traigo, porque así no entraràs en la tienda, verdad? Necessites una dutxa, penso. A partir d'aquí, tot va més o menys bé. És una mica estran anar tot sol en bicicleta per aquests mons i em sorprén els silenci destorbat per una gran quantita d'ocells de totes mides.

Pedalant entre Martes i Mianos un falcó parat al mig del camí està fent un mos. El veig de lluny. Paro a poc a poc, tombo la Jaca, busco la càmera i quan estic a punt de fer-li la foto, arrenca a volar per menjar-se la presa entre uns arbustos. Paro a Artieda. Una dutxa, sopar i dormir. El alberg el porta la Marga, una senyora molt simpàtica que em cuida molt bé i em fot un plat de macarrons que enoleixo com si fos el primer que tasto. Després de 43 quilometres de pista forestal dormo com un nen petit. Bona nit, peregrí....