Quinzé dia: De Sarria a Melide

Em llevo ben d'hora i sembla que els deus m'han escoltat: no plou. Vaig a la cuina a esmorzar procurant no fer soroll per no despertar en David. No tinc ganes de començar el dia amb ell. La roba, com que la vaig deixar davant la estufa, està tota seca. Faig la bossa, preparo la Jaca i santonem'hi. Surto de Sarria i el camí comença a prometre.

En aquestes terres estan acostumades a la pluja, el fang que hi ha , tot i que n'hi ha bastant, no s'enganxa com el del primer dia. Ara el que haig de vigilar és amb la merda de vaca, n'hi ha un munt. El camí, quan passa per Galícia, fa un canvi espectacular, és molt bonic, pararies a cada arbre a fer una foto.

Una mica més enllà de Brea passo per la fita que m'indica que em falten només 100 quilòmetres per arribar. Ja està fet això; estic a un tiro de vieira.

Tot i ser molt maco, és una mica complicat, surts de una vall per entrar en una altra. Pujades i baixades. Unes amb fang, altres amb pedres que t'ho posen molt difícil.

Així, aturant-me cada dos per tres i canviant el ritme de les cames, arribo a Portomarín, on em paro a fer un mos davant l'església de San Nicolás.

És petita però imposa. Es com un totxo. Descansat continuo endavant, de pujada fins a Gonzar, on fa un “repechito”, que en diuen aquí, fins a Ventas de Narón.

Fora del poble, després de l'alto de Ligonde, hi ha el cruceiro de Lameiros on faig una altra paradeta per començar a baixar fins a Melide, ja a la provincia de A Coruña. Quan arribo a l'alberg, com que vaig en bicicleta, em diuen que em puc dutxar i fer servir la cuina però que fins a les set no em donaran llit. Collons... i a més comença a ploure. Em dutxo, em faig un platot de pasta que fa por i vaig a fer una volteta per el poble. No tinc sort amb els finals de etapa, el poble tampoc és gaire maco. Torno cap a l'alberg i em diuen que sí, que ja tinc llit. Amb l'engañabobos (és així com li diuen per aquí al xirimiri) he agafat una mica de fred i a les nou i mitja, després de sopar una mica, ja soc al llit. La veritat és que Galícia és molt maco però també és molt cansat. Bona nit, peregrins...

Catorzé dia: De Sarria a Sarria

Em desperto tard i el primer que faig es mirar per la finestra a veure que diu el cel; plora. Vaig a veure la roba que vaig estendre ahir i el que gairebé plora soc jo, està molt molla. Parlo amb els de l'alberg per si em puc quedar un dia més i em diuen que cap problema, com que és privat, millor per ells. Així que em prendré el dia per mi. Esmorzo, amb la calma, a la cuina de l'alberg mentre la noia de la neteja fa la seva feina per allà. Com que plou i fa fred, em torno a posar al sac i miro una peli amb l'ordinador que tenia a mitges; “Las biciquetas de Pequín”. Quan acabo surto a fent un volt pel poble, no gaire maco la veritat, i l'únic que em crida l'atenció és una pintada que hi ha en una paret.

Molt gallega, la veritat. I es que amb el temps que fot n'hi ha per pensar-ho. M'acosto a la biblioteca a buscar connexió wi-fi. La biblioteca està de conya, i amés si està calentó. A les dues em fan fora i m'acosto a un bar que hi ha per allà i faig un mos. M'aburreixo. Ja podia haver anat a parar a un poble més maco... Torno cap a l'alberg i allà hi trobo en David, un noi de Madrid que s'acaba de instal·lar. Va molt coix perquè té els genolls destrossats de tant caminar. Després de xerrar una estona de les experiències del camí, quedem per sopar plegats més tard. Vaig al mateix bar que ahir a fer un vinet amb la tapa corresponent i em connecto una mica. Surto al carrer direcció a l'alberg i cau un bon xàfec. Quin dia més trist. Sopo amb en David, i tot menjant, penso que en un altre lloc no hi soparia pas amb un personatge així. És una mica (bé, molt) fatxa. I és que el camino té aquestes coses; pots acabar compartint plat amb qui menys t'esperes. Vaig a dormir ben d'hora, mossegant-me la llengua, per no acabar el dia barallant-me amb ningú. Bona nit, peregrins... a veure si demà no plou i puc sortir del cau.

Tretzé dia: De la Vega de Valcarce a Sarria

Per Vega de Valcarce hi passa un riu i també hi fa una mica de vent. Aquest sorollet que es confón amb la pluja fa que els peregrins ens despertem amb mandra i una mica tard. Quan ens llevem ens sorprén un dia blau i seré.

Les parts més altes sí que ho estan de nevades així que segur que allà dalt hi trobarem neu. Esmorzem i comencem les preparacions per començar la pujada. Soc dels últims de sortir i m'entretenc una mica amb unes berziano-gallegues que em trobo pel camí i els hi faig unes fotos.

Els cordobesos que em vaig trobar a León em van dir que ni de sort pujaria per un tran que es diu La Faba, que hauria d'arrosegar la bici uns tres o quatre quilòmetres per un camí ple de pedres. Després de l'experencia de La Cruz de Hierro vaig decidir de fer cas dels consells que em van donar i vaig pujar aquest tram per carretera. La pujada és dura, interminable. I a més, per carretera és lletja. Arribo a dalt molt castigat i amb molt de fred però per fi entro a Galícia.

Aquí, però, no s'acaba tot. Queden per fer dos ports més; el Alto de San Roque i el Alto do Poio. Faig un cafetó a dalt i, ja començant a nevar, m'afanyo per baixar cap a Triacastela. No em noto els dits!! El paissatge és maquíssim i amb el pas dels núbols els colors canvien en qüestió de segons. Pots fer dos fotos seguides i no et surten igual, una bogeria per a un pintor.


Un esquirol m'espera fins que estic ben a prop i quan veu que trec la càmera marxa avergonyit i nerviós. Arribo a Triacastela on dels tres castells no en queden ni les ruines i continuo el viatge. Amb l'excusa de veure el monestir de Samos agafo la variant del camí que fa que et saltis el Alto de Riocabo.

Faig un mos en un bar solitari, on els amos esperen amb candaletes l'arribada dels peregrins. Son una parella, jove, molt maca que fan que el dinar sigui agradable. Arribo a Sarria i m'instal·lo en un alberg privat, petit i molt maco, on per sis euros dorms i tens l'esmorzar. Rento la roba, vaig a fer una volteta pel poble i conto que al carrer que estic hi ha cinc albergs, la majoria buits ja que els peregrins que van a peu tot just deuen estar a Castella.

Vaig a un bar on hi ha connexió wi-fi i hi faig un vinet (gallec clar) amb la tapa, de franc, corresponent. A veure si els de l'Atzucac venen algun dia per aquestes terres. Demà, creuant el quilòmetre cent, m'arribaré fins Portomarín, a 22 quilòmetres. Ara que ja veig a prop Santiago vull prendre'm-ho amb calma i disfrutar d'aquest paissatges dignes de contes de bruixes. Sopo una mica a l'alberg amb uns italians i vaig a dormir escoltant una mica la ràdio en gallec. Bona nit, peregrins...

Dotzé dia: De Rabanal del Camino a Vega de Valcarce

Em llevo i mentre escalfo la llet miro cap a la Cruz de Hierro que està una mica tapada però no és neu, son núbols. Vaig a l'estable a buscar la Jaca que és on ha passat la nit. Fot un fred que pela. Després del ritual, quan la tinc a punt començo a pujar. No és gaire estona de pendent, son 7 o 8 quilòmetres, però la pujada és forta, el vent vé de cara i haig de pedalar el doble.

Al arribar a dalt, em saluda un altre ciclista que l'està fent per carretera. Flipa perquè l'estic fent per el camí i em diu que no hi baixi, que ell l'ha fet a peu i que és una mica xungo. No li faig cas i tiro camí avall. De moment el camí està prou bé i passo per el que segurament és l'alberg que està a més alçada. És el de Manjarín i fa pinta de ser molt autèntic.

Reprenc el camí i, ara sí, les pendents comencen a ser molt pronunciades.

Hi ha estones que vaig amb els frens clavats i la bicicleta continua baixant.

El camí és estret i ple de pedres i en un revolt n'hi ha una de massa gran que em fa caure de costat, sobre unes bardisses. No ha estat res; quatre punxades i una pelada al genoll. M'aixeco i miro que la Jaca estigui bé; alguna rascadeta, també. Res important. Contino la baixada, aquest cop amb més de compte, fins a Molinaseca on paro a fer un café amb llet per que estic glaçat. Un poble molt maco, val la pena. Continuo fins a Ponferrada on faig una mica el turista i em dirigeixo cap a Villafranca del Bierzo.

El paissatge ha canviat completament. És ple de vinyes, com a la Rioja, però amb quelcom d'especial. El terreny és ple de pujades i baixades que et regalen sorpreses a cada turonet que passes.

Passo per unes vinyes que son d'un celler que em recorda que haig de tastar aquest vi. Paro a Villafranca, entro a un restaurant, i demano una copeta de Casar de Burbia. Diuen que la anyada bona és la del 2001. No sé sí és la que m'han posat però el trobo bonissim. Amb el vi em regalen una tapeta per fer coixí. I així, content, començo la pujada que em portarà a O Cebreiro, ja a Galicia. Durant el camí, els peregrins que ja han fet altres vegades el viatge, en parlen amb molt de respecte d'aquest tram, dien que és molt dur. Tinc pensat fer nit a Vega de Valcarce, al peu de la gran pendent, per demà ben d'hora començar a pujar. Allà hi trobo en Ricard, un noi de Barcelona que fa d'hospitaler ocasional i que, per el seu accent bercià, es pot dir que és més d'aquí que d'allà. Ajuda a la María, la hospitalera resident que, cap al vespre, ens porta una truita de patates que devorem entre uns quants peregrins. Son gent molt acollidora que ens anima a afrontar la por que hem anat agafant al llarg del camí, gràcies als comentaris, d'O Cebreiro. La gent dels voltants, alguns per sabiduria, d'altres per que miren les notícies, diuen que nevarà. I marxem a dormir d'hora per poder començar amb forca el dur dia que en espera. Bona nit, peregrins...

Onzé dia: De Leon a Rabanal del Camino

A León, les habitacions de l'alberg on m'estic son de lliteres on hi caben cinquanta o seixanta persones. Jo no la he fet però m'imagino que deu ser com a la mili. A la llitera del costat hi ha quatre cordobesos que també estan fent el camino amb bici, però ells van amb un cinqué personatge que els hi porta l'equipatge. A la tarda, parlant amb ells, resultaven divertits, però a les 6 del matí no hi havia qui els aguantés. Només despertar-se van començar a parlar de futbol i, a més, cridant. L'altra gent es va picar moltíssim i va haver una mica de merder. Fins hi tot la hospitalera els hi va cridar l'atenció perquè, realment, la van liar molt. Només donant la voluntat, també hi entra l'esmorzar i per sort ells no hi eren convidats així que la cosa va estar ben tranquil·la. Un cop ben tip (aquestes ocasions s'han d'aprofitar) vaig anar a preparar la Jaca quan de cop sento; catalan peregrino!! Era la Katrin que, sense cap dels dos saber-ho, haviem dormit a la mateixa habitació.

Vam anar a fer un café amb llet plegats i després de rajar una estona dels cordobesos també ho vam fer dels francesos en general. Ella s'hi esforçava molt a parlar l'espanyol i li feia molta rabia que ells no ho fagin. Que estamos en Españia, coñio, em va sortir la vena facha. Acabat el café amb llet ("en vaso grande", perquè sinó et posen un tallat) ens vam acomiadar, ara sí, per última vegada. Marxo de León passant abans per l'hospital de Sant Marcos que havia sigut un camp de concentració on el meu avi havia estat pres.

Bonic i miserable edifici. Sortint de la ciutat passo per un barri que sembla que hi visquin els hobbits.

Més tard m'assabento que son cellers particulars que a la vegada serveixen per anar a passar els diumenges

Pedalant i pedalant creuo el riu Órbigo fins arribar a Astorga. Allà paro una estoneta i compro els famosos pastissets de la ciutat a tres botigues diferents. Aquesta esta plena de pastisseries que sembla que s'abrallin a veure que fa la cosa més bona. Com un nen petit m'ho menjo tot a la plaça de l'ajuntament.

Continuo per anar a veure la catedral passant abans per el palau episcopal, també obra de Gaudí.

Aquest home sembla que també devia fer el camino... Amb els pastissets que em pesen a la panxa pujo cap a Rabanal del Camino, a 1150 metres, on hi faré nit.

Deixo la plana Castellana per començar a entrar al Bierzo terra, també, de bons vins. Demà haig de passar la Cruz de Hierro a 1550 metres i em diu en Fabian, el propietari de l'alberg, que segurament hi nevarà. La veritat és que hi fa molt de fred i bufa molt de vent del nord. A Rabanal soc l'únic peregri que hi ha i dormo, sense sentir ni un ronc, sol al refugi. Així descansaré per passar el punt més alt de tot el viatge. Bona nit, peregrins....

Desé dia: De puente de Vilarente a León

Esmorzem plegats a la Katrin, compartint com bons germans el que tenim. Jo poso el muesli i ella les madalenes. Ens acomiadem perquè ella se'n va però jo m'haig de quedar a preparar la Jaca. Amb la calma, avui no tinc cap pressa, només faré 13 quilòmetres perquè em vull quedar a León per veure, amb tranquilitat, la catedral. La de Burgos me la vaig perdre per arribar massa tard i aquesta m'han dit que té uns vitralls que valen la pena, així que amb velocitat de passeig començo a tirar. El camí no és gaire maco i quan arribo a León tot està tancat. Pels terres hi ha les restes d'una festa; vidres, pixats, ampolles de botellón (o ampollón?) mig buides... Resulta que a Castellà i Lleó, per Sant Jordi, és la festa de la comunitat i ahir ho van celebrar. Arribo massa d'hora i l'alberg encara està tancat així que m'acosto cap a la catedral per fer un cafeto pels voltants. Tenia raó en Lluís; val la pena.

Més tard, quan obrin, hi entraré. Vaig a l'alberg i, una mica avergonyit, soc dels primers. Es que quiero ver la catedral que me han dicho que es muy bonita, m'excuso. No em dutxo perquè ni he suat, però si em canvio. No és qüestió de anar tot el dia amb les malles posades. Fent una volteta pel centre trobo una fira del llibre i a l'edifici de darrere hi ha una estatua de Sant Jordi.

Miro a la guia de la ciutat que he agafat a l'alberg i resulta que és un edifici de Antoni Gaudí que va fer per una família de catalans que vivia a la ciutat.

Tot plegat fa que encara tingui més nostàlgia del que m'estic perdent a casa. Em passo el dia fent el turista fent la tira de fotos del centre fins l'hora de dinar.

Busco algun lloc però tot és molt car. De 12 euros per menú no baixa, així que acabo dinant en un restaurant kurdistaní que és semblant al turc però més bo. Per la tarda més turisme i, per fí, entro a la catedral. És la millor hora. La llum entra per el vitrall de la façana i fa que tota la nau quedi il·luminada amb tons vermellosos. Al radera, els vitralls son de tons blavosos i la sensació és més freda però igual de espectacular.

Faig un parell de males fotos fins que un vigilant em crida l'atenció. No se pueden hacer fotos, em diu, no has visto el cartel? Uot? li dic jo, fent-me el guiri. No fotos!! Aaaahhh.... Oquei!! Gut, gut... i m'escaquejo. Surto cap a fora i em dirigeixo cap una zona que uns ciclistes valencians, que vaig coneixer pel camí, em van aconsellar. La zona humeda es deia. I realment va ser un bon consell. Per 50 o 60 centims, got de vi i tapa. Tres o quatre (o potser cinc?) i cap a l'alberg, encara més nostàlgic. Arribo allà i l'hospitalera em diu que van a fer la "oración del peregrino" i jo, amb la sang del senyor a les venes, vaig i m'hi apunto. Ens porten a un convent de monges que hi ha al costat i després de aixecarnos i sentarnos varies vegades, i unes cançonetes a cor de les monges, me'n vaig cap a dormir, al·lucinant amb tot plegat.

Quin dia més estrany!! Bona nit peregrins..... espero no llevar-me amb ressaca...

Nové dia: De Carrion de los Condes a Puente de Villarente

Em llevo aviat amb la gallega cagant-se en les monges per la calefacció. Ja preparat vaig a esmorzar al bar España, on ahir vaig sopar, per aprofitar la connexió wi-fi que hi ha i així poder escriure una mica. Entre una cosa i l'altra m'entretenc una mica i surto tard del bar. Potser és la mandra que em fa la tundra castellana que m'enganxa el cul al seient. La veritat es que és el troç més aburrit que hi ha en tot el camino però ajuda a descansar les cames. Així que li fotaré canya per passar aquest tram ben ràpid.

El camí està ben senyalitzat i en un moment em planto a Sahagún, ja a la provincia de Leon.

Una pujadeta torrida fins El Burgo Ranero em fa passar per pobles on les cases son fetes de palla i fang. A la dreta, a l'oritzó, els Picos de Europa nevats que contrasten amb les terres resseques.

Al davant planes i més planes. A l'esquerra el sol que em crema deixant-me al braç la marca del camionero. I a l'esquena 525 quilometres em separen del punt de sortida. Passant Mansilla de las Mulas arribo a Puente de Villarente, a 13 quilòmetres de Leon. Allà, després del ritual, la Katrin em convida a menjar uns macarrons que està cuinant. És una estudiant alemana de diseny gràfic que, amb l'excusa del projecte de fi de carrera, fa un reportatge del camí de Sant Jaume. No és extrany perquè entre els ranquing de nacionalitats que fan el camí son els segons després dels francesos. Els espanyols son els tercers (ho vaig llegir en una revista jacobea a Burgos). El alberg és privat i el porta una família molt ben parida que, quan tothom és a dormir, em conviden a fer uns xupitos d'orujo amb ells. Acepto perquè demà vull passar el dia a Leon, que és molt a prop, i no tin pressa. M'han dit que la catedral és maquíssima i, com que la de Burgos no la vaig poder veure per dins, aquesta no me la vull perdre. I així, amb el nas vermell i una mica de nostalgia, me'n vaig a dormir. Demà és Sant Jordi, una diada que m'agrada molt i que no podré disfrutar amb vosaltres. Bona nit, peregrins....

Vuité dia: De Burgos a Carrión de los Condes

Surto de Burgos bastant tard, després de haver esmorzat amb l'Alberto i en Fabián; dos nois, també de Gasteiz que sembla que tingui presa. De fet sembla que tots el ciclistes que m'he trobat de allà en tinguin. Així que ja sabeu, mai us lieu a patades amb la gent de Gasteiz perquè teniu les de perdre. Ben dormit i ben esmorzat, passo per Rabé de las Calzadas. Que no us enganyi el fet de no coneixer el nom d'aquest poble; son gent intel·ligent. Saben d'idiomes.

Potser no de gramatica anglesa però la intenció hi és. Jo hi hagués posat una "j" al principi, crec que "jóspital" hauria quedat millor. Si mai hi aneu, us pot semblar que està deshabitat però jo he descobert el secret de Rabé.

Viuen sota terra, al estil del Fraggle Rock, on tot és festa i riures a dojo, segur. Continuo el camí pensat com serà la vida underground de la gent de poble i, així distret arribo a Hontanas on la gent, a part de saber idiomes i ser tecnologicament més avançats que nosaltres, son uns grans artistes

Potser sembla un plagi de l'estatua belga. Com que no vaig coneixer l'artista jo l'he titulat "Le Burgalenken pis". Continuo i, encara rient, passo per l'antic convent de San Antón.

El riure se m'oblida. Fa una mica de cosa passar per aquí sota i imaginar que al segle XIV aquestes parets acollien leprosos i malalts del foc de San Antón; una malaltia gangrenosa semblant a la lepra, molt comuna per l'Europa d'aquells temps. Sembla que encara sentis el moviment de la gent a munt i avall. Estic deixant Burgos i entrant a la plana palentina, creuant el riu Pisuerga al poble de Puente Fitero.


Poc es pot dir de aquestes terres, totes son iguals. Pocs desnivells i quilometres força aburrits em porten fins Carrion de los Condes on paso nit al convent de Las Hijas de la Caridad. Per la caritativa suma de 8 euros dormo en un dels pitjors llocs que he fet fins ara. La monja que em va cobrar, a més, em volia escatimar un euro més fent veure que me l'havia tornat de canvi. Sort de una gallega jubilada que amb la seva manera de parlar ens va fer riure a tots, parlant malament de les monges, perquè no engegaven la calefacció. Abans d'hanar a dormir, però, faig una volteta per el poble i acabo sopant uns xoricets fregits de la zona i mirant el Madrit amb els del poble. Molt fatxa tot plegat. Bona nit, peregrins, que demà sera un llarg dia per la plana palentina....

Seté dia: De Santo Doningo de la Calzada a Burgos

Explica la tradició que un matrimoni alemany amb el seu fill que anaven cap a Santiago, volien fer nit a Santo Domingo de la Calzada. Es van allotjar en un hostal on la noia que el portava es va enamorar del jove Hugonell (així es com es deia el guiri). A el fill no li interesava la noia, passava d'ella i això a la mossa no li va agradar. A la nit li va posar un calze de plata al seu equipatge i al matí, quan la família va reprendre el viatge, la noia ho va anar a denunciar a les autoritats. Per aquells temps robar estava penat amb la mort i quan van agafar el jove, directament el van penjar. Quan els pares es van quedar sols davant el cos penjat del fill, aquest els hi va dir que Santo Domingo sabia que no havia sigut ell i que li perdonava la vida. El matrimoni va anar corrents a explicar-ho al Corregidor i aquest, incredul, els hi va dir que el seu fill estava tant viu com el gall que estava a punt de menjar-se. Llavors el gall, ja cuit, es va aixecar i es va posar a cantar. Des d'aleshores a la Catedral de Santo Domingo hi ha un gall i una gallina. Per si mai es morissin tenen una parella de recanvi a l'alberg on vaig dormir. I va ser el gall el que ens va despertar a mi, als holandesos i soposo que a tots els peregrins. Em vaig rentar la cara, vaig preparar la Jaca i abans de marxar vaig anar a veure el gall.

BON DIA, CABRÓN!!! , li vaig dir a cau de cresta. No s'ho va prendre gaire bé i, com a gall que era, se'm va posar una mica xulo. Vaig passar de confrontar-me amb ell i, després de una café amb llet i unes torrades, vaig pujar a la bici per continuar el camí direcció a la coneguda internacionalment, població de Redecilla del Camino, ja a la provincia de Burgos, Castella i Lleó.

Passo per Belorado i abans d'arribar al alto de la Pedraja em trobo un monument custodiat per un corb.

Arribo a Atapuerca per un camí bastant enfangat que passa per un boscos, on esperes que d'entre els arbres et surti un diplodocus perseguit per homes primitius. Paro a la font del poble per descansar una mica i omplir les cantinplores. Ben fet perquè el alto, sense nom, que m'espera es imposible de fer en bici i l'haig de fer a peu arrossegant-la. A dalt hi ha una creu que els peregrins han aixecat amb les pedres del camí.

També hi han fet uns cercles que des del cel deuen ser impressionants. Després és tot baixada fins a Burgos. Si la entrada a Logronyo era lletja, la de Burgos és montruosa. Cinc quilòmetres de poligons industrials t'obren camí cap a un centre històric maquíssim. Val la pena. La catedral és espectacular.

Faig una volteta tranquila per el centre buscant l'alberg i per descansar les cames sense parar-les de cop. Avui he fet 75,4 quilòmetres i tinc por de haver-me passat. Trobo l'alberg al costat de la catedral i m'hi instalo seguint el ritual. Baixo, ja tot net i polit, i pregunto a l'entrada on puc anar fer unes morcilles burgaleses. L'alberguista no és el mateix que m'ha atès a l'arribar i, quan li pregunto, em respon en català on puc trobar les millors i més econòmiques. És en Lluis, un peregrí de Terrassa, que fent el camí uns anys enrera, al passar per l'alberg, va ompir una solicitut d'alberguista i s'hi va quedar.

Gracies a ell la meva estada a Burgos va ser immillorable. Després de les morcilles i un parell de gots de vi, vaig a dormir. I ho faig molt bé, ja que per 3 euros és un dels millor albergs que he estat de moment. Bona nit, que demà s'ha de continuar el camí....

Sisé dia: De Logronyo a Santo Domingo de la Calzada

Llevar-te un diumenge al matí a Logronyo és impresionant, i més si ho fas tan d'hora com jo. Els carrers son plens de vi per terra, pixats i ampolles trencades, senyal que els comiats van anar com s'esperaven. Els de la neteja van amb les mànegues ruixant tot el que poden i van força amb compte a no mullar-me. Buen camino, em diuen, soposo que contents de que no hagués participat en el merder. Faig un café amb llet i començo a pedalar. La sortida de la ciutat és més agradable que la entrada. Després de una pujadeta passes per el parc de la Grajera on hi ha un llac.

Els logronyencs, logronyins, logronyesos... els de Logronyo que que fan vida sana, s'entrenen pel parc i en son uns quants; curiosa ciutat de contrastos. Després baixo fins a Navarrete i allà em compro una bossa de fruits desecats (figa, poma, prunes...) que em van de conya quan em baixa l'energia. A gairebé totes les esglesies que em trobo pel camí hi ha cigonyes així que m'entretenc una estoneta amb la càmera i espero que la de Navarrete, vergonyosa ella, m'ensenyi el seu més bon perfil.


Continuo la marxa fent el Alto de San Antón, on la gent a anat fent pilons amb pedres i fan distreure una mica la pujada. Passo per Nájera sense pena ni glòria.
A les afores de Azofra trobo una columna molt estranya que em crida l'atenció; és una pileta, en diuen, on la santa inquisició ajusticiava al infidels i els acusats de bruixeria.

Faig la foto i marxo corrents, no fos cas que els del poble vulguin recuperar antigues costums. Pujo fins a Cirueña i baixadeta fins a Santo Domingo de la Calzada. M'instalo a un alberg nou de trinca que fa només deu dies que funciona i que val la voluntat. Em dutxo i vaig a fer un menú del peregrino. Unes pochas a la riojana i un xurrasco que, amb una mica de vi de la Rioja, m'entra de conya. Vaig a fer una volteta pel poble, molt maco, i em sorprén que encara queden restes arqueològiques sense gaire interés per a mi però que soposo que per a ells sí.


Faig una mica el peregrí i cap al llit. Dormo en una llitera i, com és costum, em poso al llit de dalt. Els peregrins joves a dalt i els més grans a baix. Em toca un home anglès molt simpatic que em diu que fa una mica de soroll quan dorm. No és soroll, és com un tigre!! No puc!! No puc dormir!! Agafo el sac i vaig a una zona de sofàs que hi ha al pis de baix. Al cap de deu minuts baixen dos holandesos emprenyadíssims per el escandol. Comencem a imitar els roncs, brutals, del anglès i acabem rient molt. Bona manera de deixar el dia i començar a dormir. Bona nit peregrinzzzzz......